La sèrie Zeiss Superspeed 1.3 MKII –nom no oficial d’aquestes lents, però que és el que finalment ha quedat consolidat com si ho fos- va aparèixer en 1983, paral·lelament a la sèrie MKII dels Zeiss Standard, també coneguts popularment com els Zeiss 2.1. Des de llavors, tots dos jocs s’han consolidat com dues excel·lents alternatives per a tota mena de projectes i, avui dia, continuen utilitzant-se tant o més com quan van aparèixer en el mercat. Com a curiositat, cal esmentar que van ser els dos primers jocs de lents que van utilitzar la muntura PL, des de llavors estandarditzada mundialment per a les lents de cinema.
Hi ha diversos factors que contribueixen a això. En el cas de la sèrie 1.3, òbviament la seva lluminositat màxima –que pot salvar-nos en un moment determinat que les condicions de llum siguin molt desfavorables- és un d’ells, així com la seva grandària compacta i la seva construcció, sòlida i moderna, amb dobles escales de focus en els sistemes imperial i mètric i una rotació de 270 graus, noranta més que l’anterior sèrie High Speed 1.4. També, al contrari que aquella, l’iris del qual únicament posseïa tres pales i comportava un bokeh triangular, els Zeiss 1.3 posseeixen set pales i un desenfoqui molt més circular que el dels 1.4. També cal esmentar que la versió MKIII posseeix exactament el mateix cristall i rendiment que aquesta MKII, encara que el seu exterior variï una mica i ofereixi marques de focus més grans i únicament en sistema imperial o mètric, no en els dos al mateix temps.
Podria dir-se, a més, que els Zeiss Superspeed 1.3 són pràcticament com dos jocs de lents en un. Això es deu al fet que entre T/1.3 i T/2.5, aproximadament, són suaus i poc contrastades i molt propenses a introduir aberracions en la imatge, que fa que el seu aspecte pugui semblar més antiquat, com el d’altres òptiques dels anys 70-80. No obstant això, una vegada es tanquen a T/2.8 o més, comencen a guanyar molt ràpidament nitidesa i contrast, fins a convertir-se pràcticament en uns moderns Zeiss Ultra Prevalgui. Addicionalment, cal esmentar que el seu cercle és molt gran (el 18mm cobreix 5.5K en el sensor XARXA i 6K a partir del 25mm, de manera que també cobreixen els 3.2K de Arri), encara que lògicament el seu millor rendiment es produeix en una àrea similar al Super 35mm clàssic per al qual van ser dissenyades.
EL MILLOR: la seva enorme lluminositat i grandària compacta en un joc que ofereix un notable equilibri entre la imatge moderna d’uns Zeiss Ultra Prevalgui i la suavitat o contrast reduït d’òptiques més antigues, en funció del diafragma que triem.
EL PITJOR: que els seus focals són una mica limitades, sense la varietat o possibilitats intermèdies d’uns Zeiss Standard 2.1, o fins i tot sense els seus teleobjectius, encara que són perfectament compatibles amb el 40mm, 100mm, 135mm o 180mm de la sèrie Zeiss Standard, amb els quals se solen complementar.
